La fi del sistema actual d'ordenacio farmacèutica

Crònica d’una mort anunciada.

La fi de les farmàcies tal i com les enteníem fins ara.

Avui 5 d’octubre del 2012 s’ha confirmat el que des de fa mesos es veia a venir. El catsalut no ha liquidat les factures corresponents al mes de juliol a les farmàcies. Tampoc hi ha pressupost per liquidar les factures d’agost i setembre. Aquest fet que ja va passar  l’octubre del 2011, posa en situació d’inviabilitat econòmica a moltes farmàcies ja que la seva capacitat creditícia i el seu endeutament, ja està al límit del que podien assumir. Aquest fet, sumat a les retallades en els marges , més la disminució dels preus dels medicaments, suposa que l’actual sistema de distribució dels medicaments a la població a través de les oficines de farmàcia es troba al límit del col·lapse. La llarga agonia està arribant al seu final.  Per tant ens trobem davant de la fi d’un sistema que s’havia demostrat útil i eficaç i que degut a la ineptitud dels dirigents de torn (totes les diferents administracions, fossin del partit que fossin, han actuat en el mateix sentit), està aprop de la seva mort.

Fins ara la distribució dels medicaments a la població es fa a través d’un sistema ordenat juridicament que garantitza l’accés als medicaments a tota la població mitjançant uns establiments regentats per  professionals amb estudis universitaris  superiors, que son els farmacèutics, i que en son els responsables de la gestió i l’administració. La legislació disposa que el farmacèutic només pot ser titular d’una farmàcia i marca uns ratis de distancia i població entre les diferents farmàcies per tal de garantir-ne la viabilitat i evita que es formin monopolis de distribució. A canvi , els farmacèutics obtenen un marge fix sobre el preu dels medicaments marcat per l’administració i es garanteix que el preu dels medicaments sigui el mateix a totes les farmàcies. Es a dir, la farmàcia té per un cantó una funció social possibilitant l’accès als medicaments  a tota la població 24h, 365 dies de l’any a través dels serveis de  guardia, una funció assistencial com a centre de salut de primera opció (gran part de la rutina diaria de una farmàcia és resoldre dubtes dels usuaris pels quals no reb cap retribució, ja que  s’entén que aquesta funció està inclosa en la retribució  que reb de la dispensació dels medicaments), i una funció mercantil, ja que se li permet vendre productes relacionats amb la salut no finançats. En termes de facturació, la distribució de les ventes està  de mitja en un 70 % de dispensació de medicaments  a càrrec de la seguretat social, i un 30 % de venta de productes no finançats.  Respecte als productes no finançats, la farmàcia ha de competir, per exemple, amb la gran distribució, que en molts cassos, pot oferir preus  per sota del preu de cost de les farmàcies. Doncs be, aquest sistema que fins ara s’ha demostrat efectiu, li queden dos tele noticies.

Amb la caiguda d’aquest sistema s’ens planteja i ara que passarà?

Des de el meu punt de vista hi ha diverses opcions.

1)   D’una banda i tenint en compte que com a petits establiments privats les oficines de farmàcia no poden assumir  el cost econòmic de la situació actual, hi ha la possibilitat de que s’obri l’accès de la titularitat de les farmàcies a les grans cadenes  multi nacionals de distribució tipus Boots, com ja passa per exemple al regne unit. Un altre sector que, seguint el neoliberalisme imperant, cau en mans de les multi nacionals amb la complicitat dels governants i amb la conseqüent  i evident disminució de la qualitat en el servei.  Es evident que en aquest tipus d’empreses prima la rendibilitat i per tant es situaran allà on la rendibilitat sigui més interessant, obviant les farmàcies de barri i les rurals que son les que actualment estan en la situació més crítica i que de seguir així, tenen els dies comptats. Com a exemple, podem posar Noruega on la liberalització ha suposat que en tot Noruega hi hagi menys farmàcies que a Valencia capital. No oblidem que això no suposa cap benefici per l’usuari ja que el preu del medicament està marcat per l’estat, al contrari, si la distribució dels medicaments cau en mans de multinacionals, qui els impedirà marcar en un futur  els preus?, i més en un context de governants ineptes sino corruptes. A mi s’em planteja seriament quins interessos estan defensant els nostres governants ?

2)   La nacionalització de les farmàcies ,  que passin a ser de titularitat pública com a part del sistema nacional de salut i els farmacèutics  siguin funcionaris. Possibilitat utòpica en el context actual

3)   Que les farmàcies continuïn amb l’ordenació actual i que la retribució del farmacèutic no depengui del preu del medicament, sinó que s’el pagui per dispensació efectuada, independentment del preu del medicament dispensat, i com  a reconeixement de un acte d’actuació professional

Concluint, estem davant de un exemple més del munt de despropòsits dels nostres governants que enlloc de prioritzar el benestar  dels ciutadans, decideixen entre altres moltes coses, que es preferent pagar els interessos d’un deute impagable abans que la despesa social, pacte signat per socialistes i populars.